Crònica dubaitiana 4: il Divo

Ja que érem a tocar del desert, volíem trepitjar-lo. No quedar-nos només amb la monumentalitat dels canvis que viu l’emirat. El desert és als fonaments de Dubai, i per tant, tan aviat com s’acaben els edificis comencen les dunes. Però són dunes lletgetes, d’un color blanquinós. I a casa tot el que és blanc no ens agrada, començant per la sorra del desert i acabant per la samarreta del Madrid. Si t’allunyes una mica de la ciutat, a una hora en cotxe, el desert canvia de color i es torna roig. Molt millor.

Per anar a aquesta zona vam quedar amb el Divo, un ex pilot de rallies que es guanya la vida fent de guia del desert, sigui per a un passeig, per a passar-hi la nit o a per a una excursió de diversos dies. Divo es un malnom. Ell, en realitat, té un nom àrab. No recordo quin.

El Divo és un tio interessant. És bon conversador i té coses per explicar. Originari del Líban, fa més 30 anys que va sortir d’allà per anar a Canadà, on vivia la seva nòvia, amb la intenció d’instal·lar-s’hi a viure. Però enmig del trajecte, l’avió va tenir una averia i va haver d’aterrar a Dubai. Els passatgers es van haver de quedar uns dies a l’emirat mentre reparaven l’aparell i el Divo va anar a casa d’uns familiars que tenia a la ciutat (els àrabs són com els gallecs, amb família a tot arreu). Parlant, parlant, la família el va convèncer per a que es quedés a viure a Dubai. Un familiar li va cedir la seva botiga per a que muntés un negoci. Passat un any, en veure que la cosa funcionava, va trucar a la seva nòvia canadenca per a que es traslladés a viure a Dubai. Així ho va fer i allà hi han tingut els seus quatre fills.

La botiga del Divo, dedicada a les sabates, va anar bé de seguida, segurament gràcies al seu talent per tractar la gent. Amb el temps, el negoci va anar creixent i ell el va expandir fins a ser proveïdor a diferents països àrabs. Es va fer el seu nom dins del mundillo.

Tot li anava com una seda fins que, un dia, va tenir un “problema” amb la màfia russa. No sé quin. Ell no me’n va donar detalls i tampoc vaig voler furgar la ferida. El concepte màfia russa em produeix un acolloniment instantani. La siciliana té la seva conyeta, és un pèl pintoresca i ‘divertida’. La russa no em fot cap gràcia. El fet és que aquest “problema” el va deixar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Va perdre tot el negoci.
“Vaig passar sis anys al fons d’un pou —explicava— i ara en fa dos que vaig començar a poder treure el cap i respirar una mica”. Des de llavors es dedica a fer de guia. És un supervivent.

Ah, per cert, el desert va estar molt bé.