Crònica dubaitiana 1: ¿Què és Dubai?

No és un país ni una ciutat: Dubai és un emirat, un dels set que integren els Emirats Arabs Units (EAU). Els EAU són una mena d’estat federal amb algunes lleis comunes i amb particularitats a cada emirat. Els territoris estan governats per un ruler (governant, monarca) diferent i la legislació varia en funció de cada territori.

Els EAU només tenen 36 anys de vida. El desembre de 1971, els set emirats es van independitzar del Regne Unit i van passar a ser un racó del desert sense cap mena de gràcia però amb un punt a favor determinant: l’existència de petroli al seu subsòl.

Descobert força tard, durant la dècada dels 60, el petroli va convertir-se en el principal motor de l’economia del país. Fins aleshores, els emirats subsistien gràcies a l’ajuda del Regne Unit. Ignoro si la descoberta de petroli va incentivar la seva independència. Ho ignoro però ho sospito.

Durant els primers anys com a estat independent, els EAU van anar tirant de petroli. En aquella època, Dubai era pràcticament un poble, com es veu a la foto que he penjat.

Avui dia, el petroli segueix sent el motor de la economia del país. El set emirats posseeixen una desena part de les reserves mundials de cru, segons la informació oficial. Però el petroli un dia s’acabarà i per això des de Dubai es va començar a pensar, fa aproximadament deu anys, en posar els fonaments del país per quan no quedi ni gota de cru.

L’aposta de Dubai és renéixer. Convertir-se en una cosa nova. Els rulers de l’emirat han perseguit dos objectius principals: 1) ser una ciutat de referència en la economia i el turisme mundial, en resum, sortir al mapa, i 2) atreure capital estranger. Per aconseguir tot això, han hagut d’aplicar noves polítiques: han permès que els estrangers comprin cases i terrenys (una innovació al món islàmic) i també han creat zones free-trade per a que les empreses estrangeres s’hi instal·lin pagant zero impostos, per exemple. A més a més, han creat grans esdeveniments esportius (de tennis, golf i, si se’n surten, de fórmula 1).

De moment, Dubai ha aconseguit fer-se un nom i s’ha convertir-se en un pol d’atracció. Dels dos milions d’habitants que té l’emirat, només 300.000 són locals (les dades de població varien en funció de la font, però permeten fer-se una idea). La resta són immigrants, siguin rics (occidentals) que venen a treballar a les delegacions de les grans multinacionals o pobres (orientals) que venen a aixecar els edificis i les infraestructures per a que el somni dubaitià sigui possible.

Aquesta és una de les grans claus de Dubai: la construcció. Per a passar de ser un poblet a una de les principals ciutats del món en tant poc temps, cal construïr a un ritme inimaginable. Només quan trepitges Dubai te n’adones de la bogeria que s’hi està perpetrant. Es calcula que una quarta part de les grues de tot el món es troben en aquest emirat. Els gratacels ja es conten per centenars i encara se n’estan construïnt més. Tot el que s’edifica és per a acollir a les ordes de gent que s’estan traslladant a viure al país i per donar cabuda a la quantitat d’empreses que s’hi estan instal·lant.

Els nous edificis es construeixen durant les 24 hores del dia. No s’atura mai. A la nit, quan es fa fosc, les grues encenen uns focus de llum potentíssims per a poder seguir treballant. Alguna vegada, abans d’anar a dormir a les tres de la matinada, mirava per la finestra i veia els gratacels a mig fer i les grues treballant amb els llums encesos tota la nit. És impressionant. Això permet que els edificis creixin com bolets. En els tres anys que havien passat des de la meva última visita ho vaig veure canviadíssim.

Amb la construcció, Dubai s’està situant al mapa. S'hi està aixecant el que hauria de ser principal aeroport del món (que servirà d’enllaç entre els aeroports d’orient i els d’occident), l’edifici més alt del món, el parc d’atraccions més gran del món, el centre comercial més gran del món, etc. Un dia, un periodista li va preguntar a l’actual ruler de Dubai: “¿Per què volen que tot sigui el més gran del món?”. I ell va respondre: “¿I per què no?” Jo crec que l’objectiu de tot això és posar la ciutat al mapa i que, quan la gent pensi en com expandir la seva empresa o a on anar de vacances, Dubai li vingui al cap.

Explicat així, sembla que Dubai sigui el paradís i que el seu ruler, Sheikh Mohammed bin Rashid Al Maktoum, sigui la encarnació del nou messies. Però no oblidem que, al cap i a la fi, els EAU són una dictadura i que si demà al crack del ruler se li passés pel cap expropiar tots els diners i les propietats que els estrangers tenen a Dubai, ho podria fer.

Crònica dubaitiana 2: L’arribada

Vam aterrar a Dubai a primera hora del matí. En el trajecte entre l’aeroport i la casa del meu germà U. ja vaig quedar parat de veure alguns dels canvis de la ciutat: nous edificis i noves infraestructures pertot arreu. La ciutat estava coberta per una mena de boira marronosa, com si fos pol·lució. Després vaig saber que això és molt habitual per la pols del desert, que està a tocar. Vaja, és que Dubai està al desert. Dues o tres vegades l’any també hi ha tempestes de sorra.

El dia lluïa un sol generós per als meus estandards londinencs, però simplement habitual tractant-se d’Orient Mitjà. El taxi ens va portar fins a la urbanització dels meus germans (a Dubai es viu en una urbanització o en un gratacels) i allò em va semblar Miami. Sol tot l’any, mar, cases, palmeres, llacs i gespa. I una llum diferent a la d’Europa. També l’estil de vida em recordava a Florida: les grans atraccions consisteixen a anar a la piscina, a un restaurant, a un centre comercial o a fer una partideta de golf. I, com a Amèrica, s’ha d’utilitzar el cotxe per anar a tot arreu. No m’estranya: omplir un dipòsit de gasolina d’un Porsche Cayenne a Barcelona et costa més de 100 euros. A Dubai, menys de 20 euros. Això fa que al país pràcticament no s’hi venguin cotxes diesel: per a què els vols?

Després de dormir una mica per recuperar les hores de son que el canvi horari ens havia robat, vam anar al Bab al Shams, un magnífic hotel que està emmig del desert. Té una immensa piscina a tocar de les dunes. Allà ens banyàrem, dinàrem i passàrem la tarda prenent un te moro mentre es ponia el sol. Dubai t’ofereix això: nivell de vida i un punt d'exotisme.

A la nit, van venir uns de la tele (la nostra) a sopar a casa del V. i la E. Estaven preparant un reportatge sobre Dubai i volien parlar amb ells sobre la vida a l’emirat. Bàsicament, volien assessorament. Pel que es va veure, anaven bastant perduts i no sabien com enfocar el reportatge, cosa que em va sorprendre perquè ja portaven una setmana living la vida loca al país. Jo de gran vull ser com ells. Afortunadament, crec que el sopar els va servir per aclarir una mica les idees.

Abans que se n’anéssin, vam veure plegats per Al Jazeera Sports la derrota del Madrid al camp del Betis. I, quan ja eren fora, els que quedàvem vam empalmar —en els dos sentits de la paraula— amb la victòria del Barça al camp del Saragossa. Fantàstic punt final a la nostra primera jornada a Dubai.

Crònica dubaitiana 3: el creek

Dubai també té un centre històric. A primera vista, no ho sembla perquè queda amagat darrere de totes les novetats de la ciutat. Quan entres a la ciutat pot semblar que estàs a Las Vegas (però sense ludòpates: el joc està prohibit). Però si t’endinses a la zona antiga, Dubai és com qualsevol altra ciutat àrab: la mesquita cridant a l’oració, el zoco i les desenes de barques creuant el riu principal, que allà anomenen ‘creek’ (rierol). També es veuen molts llums de neó, que crec que són una debilitat dels àrabs.

Després de visitar un antic palau reconvertit en museu —res de l’altre món, però les fotografies del Dubai de fa 50 anys estaven bé—, vam passejar una mica pel zoco i, afamats, ens aturàrem en un restaurantet aparentment molt normalet, amb una terrassa a tocar del riu. Els coloms, animals que odio, molestàven una mica, però s’hi estava bé. El menjar, fantàstic. Em va agradar la sensació de poder ingerir un àpat àrab sense patir pel meu ventre. Fa un parell d’anys vaig anar al Marroc —país que recomano— i vaig acabar cansat d’estar pensant tot el dia si l’aigua que bevia era potable o si el menjar estava en bones condicions. No podia menjar a qualsevol lloc i això em tocava profundament els collons perquè quan m’entrava set o gana no tenia el recurs d’entrar a la primera botiga a calmar els meus instints. No: havia d’arribar a aquell restaurant que la guia diu que està bé. Un dia, fart de tanta tonteria, vaig saltar-me els prejudicis i ho vaig pagar amb sis mesos de ventre delirant.

En aquest restaurant del creek vam dinar hummus, falafel i tabbouleh. Espectacular, i per quatre duros (tot, cinc euros per cap). No vaig demanar baklava de postres, la meva debilitat, perquè estava a rebentar. Dies després, vaig solventar aquest error comprant-me’n una capsa sencera per endur-me-la a Londres.
El creek s’acaba ràpid, però és interessant passejar-s’hi per veure un Dubai diferent. I, si es vol comprar, sempre es pot passar pels zocos a veure si hi trobes res que valgui la pena, cosa que dubto.

Crònica dubaitiana 4: il Divo

Ja que érem a tocar del desert, volíem trepitjar-lo. No quedar-nos només amb la monumentalitat dels canvis que viu l’emirat. El desert és als fonaments de Dubai, i per tant, tan aviat com s’acaben els edificis comencen les dunes. Però són dunes lletgetes, d’un color blanquinós. I a casa tot el que és blanc no ens agrada, començant per la sorra del desert i acabant per la samarreta del Madrid. Si t’allunyes una mica de la ciutat, a una hora en cotxe, el desert canvia de color i es torna roig. Molt millor.

Per anar a aquesta zona vam quedar amb el Divo, un ex pilot de rallies que es guanya la vida fent de guia del desert, sigui per a un passeig, per a passar-hi la nit o a per a una excursió de diversos dies. Divo es un malnom. Ell, en realitat, té un nom àrab. No recordo quin.

El Divo és un tio interessant. És bon conversador i té coses per explicar. Originari del Líban, fa més 30 anys que va sortir d’allà per anar a Canadà, on vivia la seva nòvia, amb la intenció d’instal·lar-s’hi a viure. Però enmig del trajecte, l’avió va tenir una averia i va haver d’aterrar a Dubai. Els passatgers es van haver de quedar uns dies a l’emirat mentre reparaven l’aparell i el Divo va anar a casa d’uns familiars que tenia a la ciutat (els àrabs són com els gallecs, amb família a tot arreu). Parlant, parlant, la família el va convèncer per a que es quedés a viure a Dubai. Un familiar li va cedir la seva botiga per a que muntés un negoci. Passat un any, en veure que la cosa funcionava, va trucar a la seva nòvia canadenca per a que es traslladés a viure a Dubai. Així ho va fer i allà hi han tingut els seus quatre fills.

La botiga del Divo, dedicada a les sabates, va anar bé de seguida, segurament gràcies al seu talent per tractar la gent. Amb el temps, el negoci va anar creixent i ell el va expandir fins a ser proveïdor a diferents països àrabs. Es va fer el seu nom dins del mundillo.

Tot li anava com una seda fins que, un dia, va tenir un “problema” amb la màfia russa. No sé quin. Ell no me’n va donar detalls i tampoc vaig voler furgar la ferida. El concepte màfia russa em produeix un acolloniment instantani. La siciliana té la seva conyeta, és un pèl pintoresca i ‘divertida’. La russa no em fot cap gràcia. El fet és que aquest “problema” el va deixar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Va perdre tot el negoci.
“Vaig passar sis anys al fons d’un pou —explicava— i ara en fa dos que vaig començar a poder treure el cap i respirar una mica”. Des de llavors es dedica a fer de guia. És un supervivent.

Ah, per cert, el desert va estar molt bé.